Cal dir d’entrada i en favor del nou conseller de Sanitat, Toni Comin, que ha estat l’únic que s’ha fet notar amb l’enunciat de les primeres iniciatives. Almenys sabem de la seva existència política, perquè la majoria dels altres romanen inèdits, amb l’excepció de Romeva, Rull i Junqueres.
El més lògic a hores d’ara seria que tots haguessin comparegut al Parlament, en la seva corresponen comissió, per explicar el què pensaven fer amb els seus respectius departaments.
La iniciativa concreta i més immediata de Sanitat ha estat la d’excloure de la xarxa pública els dos centres privats del Vallès que en formaven part, L’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès, que treballaven en regim de concertació, de manera que rebien pacients de la xarxa pública a part de dur a terme la seva activitat pròpia.
La raó per expulsar-los de la xarxa pública, és a dir, no renovar la contractació, ha estat clarament definida per sanitat amb una frase ”La caixa pública no pot derivar ni un sol euro a beneficis d’empreses privades”. I aquí, la paraula clau màgica és “beneficis”.
Els problemes d’eliminar la participació privada.
Però un cop anunciada la intenció comencen a sorgir problemes. El primer i important ésl’anunciada pèrdua de 250 llocs de treball directes de professionals de la medicina i activitats complementàries d’atenció als hospitals. També tindrà un efecte derivat en serveis de proveïdors, no quantificat. Tanmateix, algunes activitats especialitzades, com la cirurgia cardíaca de l’Hospital Central es perdrà; aquí l’impacte negatiu és sobre els equips especialitzats.
I encara queda una tercera qüestió molt important, el transvasament dels pacients atesos en aquells centres a la xarxa pública, i les conseqüències que pot tenir. En altres termes, l’increment de despesa i el temps de transformar aquesta despesa en els serveis concrets. En aquest sentit, el Parc Tauli de la xarxa pública, ja ha estat avisat que ha d’assumir 2600 operacions i 1000 hospitalitzacions més.
Afirmem que tot plegat està mal plantejat. Quan sanitat va anunciar els futurs tancaments hauria d’haver presentat un pla concret: d’una banda l’estalvi que s’assolia, d’una altra el cost que tindria per a la sanitat pública, junt amb els terminis de l’operació de substitució i els indicadors de qualitat de la reabsorció per part de la xarxa pública, en relació als actuals de la privada. Perquè el que no pot ser en cap cas, és que qui acabi pagant l’a priori ideològic sigui el ciutadà, el pacient.
I és que no està gens clar –i aquí entra la qüestió del benefici- que determinats costos i nivells de qualitat de l’atenció privada siguin pitjors que els de la xarxa pública.
El defecte d’origen.
I és que el plantejament de Sanitat incorpora un defecte d’origen. El que ens interessa no és que la Generalitat, l’Estat, sigui prestatari directe de serveis, sinó que garanteixi que aquests són bons i amb el cost adequat. Aquesta és la mare dels ous.
Els factors a considerar són de dos tipus:
Pels usuaris i pacients la qualitat del servei i els seus resultats mèdics. I el que ha d’explicar el Departament de Salut és si els actuals són més deficients, iguals o pitjors que els dels centres públics. Tenim dret a conèixer aquestes xifres, i no solament en aquest cas.
I, en relació a les finances públiques, necessitem saber què s’estalvia de cost i què augmenta en termes de costos directes i indirectes.
Són aquests elements els que han de presidir l’acció dels serveis públics, i no la ideologia que la prestació directa per part de l’estat és millor. Ho pot ser en uns casos i no en altres.
Els exemples de països gens sospitosos de mal funcionament ens ho indiquen clarament. És el cas de Suècia on la sanitat i l’educació, no és que sigui concertada, sinó que competeix amb la xarxa pública, finançada amb recursos públics. L’usuari pot escollir el centre, que pot ser de l’estat, d’una cooperativa o d’una empresa, que funcionen en igualtat de cost de prestació, no hi ha plus addicional. I, com és lògic qui dóna millor servei té més demanda, qui inspira més confiança, qui aporta millors resultats. Si en alguns casos això, a més, permet un benefici, esdevé una qüestió marginal. En aquest cas, el sector públic fa un paper de test; ningú pot situar-se per sobre d’ell en cost i per sota en servei.
Aquest és l’enfocament que, a més, és harmònic amb la concepció i model propi de Catalunya, que és el mutualisme. La idea estatista, no solament és obsoleta, és que acostuma a ser cara i dolenta si monopolitza l’escenari.
Una altra cosa és que el govern de la Generalitat vulgui ser “d’esquerres” acudint al tòpic, o estigui tan condicionada per la CUP, que fins i tot la sanitat es vegi afectada.
FUENTE: CATDIALEG.CAT
0 comentarios